Fa unes setmanes l’Aida relatava en el seu compte de facebook:
“parlant de...futbol.
Impotència. Desesperació. Neguit. Anhel…tants i tants sentiment de frustració amenacen i turmenten segon a segon el meu cap quan sóc quasi a dos metres de la línia del fora de joc.
Assentada, amb la mirada refugiada sota unes ulleres que emmascaren una cara de tristesa, contemplo dia a dia els 90 minuts de cada diumenge. Des del primer minut fins l’últim visc cada jugada com si jo mateixa empenyés aquella pilota direcció als peus de la meva companya. Sota el sol, o amb el fred dins la jaqueta cada cap de setmana m’assento aparentment alegre el més aprop del centre del camp.
L’àrbitre xiula estrident el que mostra l’inici del partit. La pilota corre incansable metres i metres amunt i avall del camp, buscant profunditat, buscant botes que l’acariciïn i l’empentin fins a un nou destí. Animo. O si més no, intento animar. Faig el possible per sentir-me de l’equip, per sentir-me dins de l’equip; ser una d’elles. Les admiro, des de la primera a la última, des de les titulars a les suplents, des de la portera fins a la punta. Són tot el que jo ara voldria ser; jugadora.
Mai m’havia pensat que costava tan ser espectadora. Sincerament, ho odio. Jo, com els amants de l’esport, del futbol, dels jocs col•lectius necessito formar part del joc. M’apassiona desfer-me pels colors que sento, pel que llueixo a la meva samarreta. M’il•lusiona donar-ho tot per aquells qui em contemplen, m’agrada disfrutar del bon joc, m’encanta compartir gols, victòries, fins i tot...derrotes. Irònic oi?
Quan portes més d’un any llarg veient com el teu equip lluita per sortir d’un camí feixuc t’adones que l’únic que vols és entrar dins del camp, trepitjar la gespa, lluitar cada pilota com si fos l’última i fer entrar l’esfera desitjada al fons de la xarxa, ajudar al teu equip a tirar endavant, a treure’t aquella ràbia i impotència que porta mesos rossegant-te per dins.
És desesperant “jugar” fora del camp, des de la grada amb el cor a la mà i les llàgrimes surfejant per les galtes, veient com cada dia és més llarg el camí de tornada al terreny de joc.
Avui per fi, han aconseguit la victòria que tant temps han i hem estat esperant, un cop de moral, una espenta d’humor, una puça d’alegria per avançar endavant, com sempre. Creia que les victòries eren dolçes, plaents, satisfactòries...i tot i estar contentíssima pel que han aconseguit no puc evitar sentir tot el contrari del que seria una victòria si fos dins del camp. Jo no era allà a dins. Jo no he jugat, ni jugava, i qui sap quan serà el meu pròxim partit. Estic orgullosa d’un equip que mai es rendeix, d’un equip jove, d’un “vosaltres” amb mi...malgrat tot l’espera se’m fa massa costosa, i tot hi voler estar al seu costat durant els 90 minuts, hi ha moments que s’em fa massa, massa dur.
Ja no desitjo, ja no anhelo, ja no espero un dia de tornada...exigeixo un dia per tornar a ser jo. Vull jugar. Necessito jugar. Necessito tornar a sentir el tros de vida que m'han près.“
Des de el club, Junta Directiva, coordinació, entrenadors, jugadores i tots els que formem part de la familia del Vic Riuprimer REFO, FC. I la UE Vic, et volem donar molts ànims, tot desitjant que aquest cop sigui el definitiu i tornar-te a veure molt aviat fent el que tant desitges, jugar a futbol, i així puguis recuperar el tros de vida que tan pres. que tinguis una rapida recuperació.
AIDA TOTS ESTEM AMB TU!!!
“parlant de...futbol.
Impotència. Desesperació. Neguit. Anhel…tants i tants sentiment de frustració amenacen i turmenten segon a segon el meu cap quan sóc quasi a dos metres de la línia del fora de joc.
Assentada, amb la mirada refugiada sota unes ulleres que emmascaren una cara de tristesa, contemplo dia a dia els 90 minuts de cada diumenge. Des del primer minut fins l’últim visc cada jugada com si jo mateixa empenyés aquella pilota direcció als peus de la meva companya. Sota el sol, o amb el fred dins la jaqueta cada cap de setmana m’assento aparentment alegre el més aprop del centre del camp.
L’àrbitre xiula estrident el que mostra l’inici del partit. La pilota corre incansable metres i metres amunt i avall del camp, buscant profunditat, buscant botes que l’acariciïn i l’empentin fins a un nou destí. Animo. O si més no, intento animar. Faig el possible per sentir-me de l’equip, per sentir-me dins de l’equip; ser una d’elles. Les admiro, des de la primera a la última, des de les titulars a les suplents, des de la portera fins a la punta. Són tot el que jo ara voldria ser; jugadora.
Mai m’havia pensat que costava tan ser espectadora. Sincerament, ho odio. Jo, com els amants de l’esport, del futbol, dels jocs col•lectius necessito formar part del joc. M’apassiona desfer-me pels colors que sento, pel que llueixo a la meva samarreta. M’il•lusiona donar-ho tot per aquells qui em contemplen, m’agrada disfrutar del bon joc, m’encanta compartir gols, victòries, fins i tot...derrotes. Irònic oi?
Quan portes més d’un any llarg veient com el teu equip lluita per sortir d’un camí feixuc t’adones que l’únic que vols és entrar dins del camp, trepitjar la gespa, lluitar cada pilota com si fos l’última i fer entrar l’esfera desitjada al fons de la xarxa, ajudar al teu equip a tirar endavant, a treure’t aquella ràbia i impotència que porta mesos rossegant-te per dins.
És desesperant “jugar” fora del camp, des de la grada amb el cor a la mà i les llàgrimes surfejant per les galtes, veient com cada dia és més llarg el camí de tornada al terreny de joc.
Avui per fi, han aconseguit la victòria que tant temps han i hem estat esperant, un cop de moral, una espenta d’humor, una puça d’alegria per avançar endavant, com sempre. Creia que les victòries eren dolçes, plaents, satisfactòries...i tot i estar contentíssima pel que han aconseguit no puc evitar sentir tot el contrari del que seria una victòria si fos dins del camp. Jo no era allà a dins. Jo no he jugat, ni jugava, i qui sap quan serà el meu pròxim partit. Estic orgullosa d’un equip que mai es rendeix, d’un equip jove, d’un “vosaltres” amb mi...malgrat tot l’espera se’m fa massa costosa, i tot hi voler estar al seu costat durant els 90 minuts, hi ha moments que s’em fa massa, massa dur.
Ja no desitjo, ja no anhelo, ja no espero un dia de tornada...exigeixo un dia per tornar a ser jo. Vull jugar. Necessito jugar. Necessito tornar a sentir el tros de vida que m'han près.“
Des de el club, Junta Directiva, coordinació, entrenadors, jugadores i tots els que formem part de la familia del Vic Riuprimer REFO, FC. I la UE Vic, et volem donar molts ànims, tot desitjant que aquest cop sigui el definitiu i tornar-te a veure molt aviat fent el que tant desitges, jugar a futbol, i així puguis recuperar el tros de vida que tan pres. que tinguis una rapida recuperació.
AIDA TOTS ESTEM AMB TU!!!